The Godfather: Part II, dirigida per Francis Ford Coppola al 1974, és una obra mestra del cinema mundial que s’ha convertit en un clàssic de culte.

Guanyadora de 6 Oscars i considerada per diferents organitzacions i institucions com l’American Film Institute, l’IMDB o FilmAffinity com una de les millors pel·lícules de tots els temps, és, sens dubte, el film més complet en quant a recursos tècnics, narratius, interpretatius i sonors. En aquest sentit, doncs, és una pel·lícula que ho té tot: un alt nivell interpretatiu amb actors mítics com Al Pacino, Robert De Niro, Diane Keaton, Robert Duvall, etc., una música única i inoblidable, una fotografia meravellosa amb una il·luminació trencadora que marcaria un abans i un després en la carrera del seu director de fotografia, però, sobretot, una estructura narrativa molt arriscada basada en l’alternança de la història present i passada de la família Corleone.

Coppola ens presenta, en aquesta segona part de la saga, dos històries diferents i paral·leles mitjançant l’ús d’el·lipsis. Per una banda, tenim la història de Vito Corleone (el pare), interpretat aquest cop per un genial Robert De Niro, durant els anys 1901 quan, sent un nen, ha de fugir de Sicília i arriba a Nova York i durant l’etapa dels anys 1917-1925 quan es converteix en una figura respectada dins de la seva comunitat i munta el seu primer negoci d’importació d’oli. Per altra banda, tenim la història de Michael Corleone (el fill) durant els anys 1958-1959. Aquesta part de la narració és una continuació de la trama argumental de la primera pel·lícula de la saga (The Godfather de Francis Ford Coppola, 1972) i tracta sobre els negocis mafiosos que porta a terme Michael a Las Vegas i Cuba, així com l’autodestrucció de la família Corleone.

L’estructura narrativa és un dels aspectes més importants de la pel·lícula i que la converteixen en una de les grans pel·lícules de tots els temps, ja que ajuntar aquestes dos històries i d’aquesta manera és molt difícil i arriscat, de fet, molts amics de Coppola en el món del cinema com George Lucas li van recomanar que no ho fes però ell, finalment, va optar per portar-ho a terme i el resultat obtingut ha estat immillorable.

El guió del film, escrit per Francis Ford Coppola i Mario Puzo, és una adaptació de la novel·la The Godfather del mateix Puzo i és un dels elements del film més ben treballats juntament amb l’estructura narrativa, el que li va valer un Oscar. És un guió que s’allunya de les clàssiques i convencionals històries de gàngsters que s’han vist al llarg dels anys al cinema de Hollywood. Coppola vol endinsar-se en la ment dels seus protagonistes i mostrar-nos els seus sentiments, les seves emocions i les seves debilitats. Així doncs, no es tan una pel·lícula de mafiosos i assassinats a sang freda, que també, sinó més aviat una pel·lícula de les persones que hi ha darrere d’aquests individus i de la família Corleone en general. Per tant, és més un drama que no pas una pel·lícula d’acció i de gàngsters.

La magnífica interpretació que fan tots els actors és un dels pilars fonamentals del film. Molts d’ells van estar nominats als Oscars: Al Pacino en la categoria de millor actor i Robert De Niro, Michael Gazzo, Lee Strasberg i Talia Shire en la categoria de millor actor secundari, finalment, però, només el guanyaria Robert De Niro per la seva majestuosa interpretació de Vito Corleone que fa oblidar l’absència de Marlon Brando. Tot i que no guanyaria l’Oscar, Al Pacino també fa una gran actuació on, un cop més, demostra els seus grans dots per canviar de registre i si al principi veiem un important home de negocis al final se’ns presenta un personatge trist, derrotat i consumit per les desgràcies familiars que ha patit.

Els personatges principals de la pel·lícula són: Michael Corleone (Al Pacino), el Padrí i cap de la família Corleone; Vito Corleone (Robert De Niro), el pare de Michael i antic Padrí; Tom Hagen (Robert Duvall), el fill adoptiu de Don Vito i el consigliere de la família Corleone; Fredo (John Cazale), germà de Michael, és el més dèbil i vulnerable de la família; Kay (Diane Keaton), és la dona d’en Michael, no sap on s’ha ficat fins que ja és massa tard; Connie (Talia Shire), germana de Michael, despreocupada de la seva família al principi, acabarà al costat de Michael i fent de mare dels seus fills; i Hyman Roth (Lee Strasberg), l’enemic dels Corleone, és un mafiós molt poderós que intentarà desfer-se d’en Michael no sense abans enganyar-lo amb uns negocis hotelers a Cuba.

La direcció de fotografia que porta a terme Gordon Willis és una de les més recordades de la història del cinema. Predominen les tonalitats fosques, amb una il·luminació molt tènue, tot jugant amb els clarobscurs, els contrastos i les ombres. Amb aquest joc s’aconsegueix donar a l’obra un aire de misteri, negativisme i poder ocult. Aquest tipus d’escenes amb aquesta il·luminació es solen donar al despatx de Michael, sobretot cap al final del film on el devenir de la família cada cop és més negre i menys esperançador.

Els 13 milions de dòlars de pressupost que va costar The Godfather: Part II als 70 (més del doble que la primera part) es justifiquen en la multitud de localitzacions i espais on Coppola va decidir rodar el seu film i la recreació convenient a l’any representat. Així, veiem Sicília a l’any 1901 i també al 1925; el Llac Tahoe, Nevada, on els Corleone tenen la seva mansió, al 1958; el barri de Little Italy, a Nova York, durant l’etapa dels anys 1917-1925 quan Vito Corleone es converteix en un home respectat i poderós; La Habana, Cuba, al 1958 on Michael va a fer-hi negocis (en realitat aquestes escenes es van rodar a Santo Domingo per problemes polítics que tots coneixem); i, en menor mesura, també veiem Ellis Island al 1901, Miami al 1958 i Nova York al 1958. És una de les pel·lícules amb més quantitat de localitzacions exteriors.

La banda sonora és un dels elements més representatius, icònics i mítics de The Godfather: Part II i de la saga en general. Ha aconseguit que cada cop que soni un fragment ràpidament l’associem al Padrí i a la màfia. És un recurs narratiu molt important que ajuda a crear tensió, misteri i suspens i, juntament amb la fotografia, ens facilita l’enteniment de gran part del film.

La música va ser composta per l’italià Nino Rota, conegut compositor de música clàssica i creador de diverses bandes sonores per a pel·lícules italianes. Va ser realitzada en col·laboració amb Carmine Coppola, reconegut compositor i director musical, fill de músic i pare de Francis Ford Coppola. Junts guanyarien l’Oscar a la millor banda sonora.

És una pel·lícula molt llarga amb una quantitat immensa de seqüències i plànols però si s’ha de destacar alguna escena en especial és, sens dubte, la del moment en que Michael li confessa a Fredo que sap que l’ha traït i li fa un petó tot dient-li “m’has trencat el cor”, és una escena amb una gran càrrega emotiva i una de les més recordades de tota la saga. També cal destacar l’escena de l’execució de Fredo mentre pesca al Llac Tahoe davant de l’atenta mirada del seu germà que ho veu tot des de casa seva impassible i amb molta sang freda.

The Godfather: Part II és i serà una de les millors pel·lícules de tots els temps i, de ben segur, la millor del seu gènere, un gènere que Coppola es va encarregar de fer-se seu i que es mou entre el drama i la màfia. És un film que reuneix una sèrie de característiques úniques i especials que la converteixen en un clàssic del cinema. Aquestes característiques van des de la gran actuació del seus intèrprets, passant per la fotografia i la música fins el seu puntal, l’estructura narrativa i el tractament argumental, que és el gran èxit de Coppola, un atreviment que li va permetre guanyar 6 Oscars i, el que és més important, passar a la història com el geni que va dirigir una de les grans obres audiovisuals de Hollywood.

Eric Macho Cánovas